|
Exposició Fotogràfica / 22 desembre 2010 - 11 març 2011
Vestíbul de l'edifici del Rectorat / Universitat de Lleida
Lleida segle XIX. Fotografies
Vistes panoràmiques de la ciutat de Lleida en mig de camps d'oliveres, l'antic pont medieval de pedra sobre el riu Segre (desaparegut el 1907) o la Seu Vella com a caserna militar són algunes de les perspectives insòlites que ofereix l'exposició Lleida segle XIX. Fotografies. La inauguració tindrà lloc a les 13.00h al vestíbul de l'edifici. La mostra aplega un total de 31 imatges de 7 fotògrafs que provenen de l'Arxiu del Palau Reial de Madrid, de la Biblioteca de Catalunya, del Museu Victòria i Albert de Londres, del Centre Canadenc d'Arquitectura i del fons de la Universitat de Lleida reproduïdes en gran format.
Aquesta retrospectiva històrica permet al visitant conèixer una ciutat en transformació, arran de l'enderroc de les muralles que des del segle XIV tancaven Lleida i que va permetre el seu creixement urbanístic. Hi apareixen elements ja desapareguts, com l'antiga església de Sant Joan o el pont medieval, i noves construccions, com el nou pont de ferro construït sobre el Segre, els Camps Elisis, la Casa de Maternitat i l'Acadèmia Mariana. El Servei d'Edicions i Publicacions de la UdL ha editat un catàleg, prorrogat pel professor de Geografia Joan Ganau..
La Lleida de finals del segle XIX: realitats i representacions | Joan Ganau
Fins a l’any 1860, cada matí ben d’hora s’obrien de bat a bat les portes de les muralles de Lleida. A pagesos i altres vianants els era permès, aleshores, de sortir fora vila o d’entrar-hi per realitzar-hi les tasques més diverses. Al capvespre, quan es feia fosc, les portes es tornaven a tancar i la ciutat quedava de nou closa.
Amb aquest ritme, difícil d’imaginar avui, discorria la vida d’una ciutat que comptava ja amb vint mil habitants. Les muralles, construïdes a l’edat mitjana per protegir els lleidatans dels atacs enemics, s’havien acabat convertint en un element que marcava el ritme diari de la ciutat, que condicionava la vida dels seus habitants i que impedia la lliure expansió de Lleida.
En aquelles primeries de 1860, l’aïllament de Lleida no era només físic. Malgrat alguns intents d’obrir-se enfora, es tractava encara d’una ciutat molt tancada en si mateixa, amb poca voluntat de relacions amb l’exterior. Però en pocs mesos dos esdeveniments força lligats entre si van suposar un sotrac important en la vida de la ciutat, d’una magnitud tan gran que podem dir que van incorporar definitivament Lleida a l’època contemporània.
El primer va ser l’arribada del tren, inaugurat solemnement per Sa Majestat Isabel II el dia 5 d’octubre de 1860. Aquell nou ferrocarril que provenia de Barcelona i que en pocs anys havia d’arribar a Madrid significava la possibilitat de connectar Lleida amb ciutats que fins aleshores encara s’imaginaven molt llunyanes.
El segon esdeveniment va ser l’enderroc de les muralles. El permís va ser concedit per la mateixa reina el gener de 1861, després de reiterades peticions del lleidatans en els darrers mesos i d’aconseguir vèncer la contínua i sempre obstinada oposició dels militars. La desaparició dels antics murs que des del segle XIV tancaven Lleida va permetre superar els límits històrics de la ciutat, alhora que va obligar a rumiar com calia organitzar els terrenys que l’envoltaven i que acollirien el futur creixement urbanístic de la ciutat.
Tots aquests canvis, i d’altres que van arribar posteriorment, van ser recollits pels primers fotògrafs que van retratar Lleida. Va ser precisament amb la comitiva reial que va venir a Lleida per inaugurar el ferrocarril que van arribar les primeres fotografies de la ciutat. És ben cert que aquests no són els primers documents gràfics que tenim de Lleida. Des del segle XVI es compta amb una nodrida col·lecció de vistes i gravats de la ciutat. Però el nou invent de la fotografia eliminava la subjectivat del dibuixant i introduïa una realitat més objectiva, tot i que sempre dirigida per la perspectiva intencionada, i mai innocent, del fotògraf.
Aquestes primeres fotografies permeten tenir notícia certa sobre com era la Lleida de la segona meitat del segle XIX. Del primer aspecte que cal destacar ja n’hem parlat: l’estructura closa, tancada en si mateixa, que presentava la ciutat. Al lleidatà actual li pot resultar sorprenent, per exemple, adonar-se de l’enorme distància que separava Lleida (la Lleida d’aquell moment, el centre històric actual) d’alguns elements i barris que avui hi estan plenament integrats. Així, per exemple, hom s’adona que el castell de Gardeny apareix ben sòlid sobre una llunyana muntanya separada per extensos camps d’oliveres que cobrien l’actual barri de la Mariola, o bé que la primera estació del ferrocarril estava força separada del nucli urbà per una desordenada barreja d’horts, tanques, construccions esparses i alguna resta de muralla.
De les antigues muralles, en va quedar ben poca cosa —per no dir res. Els lleidatans, obeint la reial ordre, es van aplicar amb dedicació a la tasca d’abatre. En pocs anys ja eren ben escassos els llenços que hi quedaven. Ni tan sols les fotografies en van deixar gairebé cap testimoni. Només alguns panys entre Boters i Sant Martí apareixen en una fotografia dels anys seixanta. Allò que sí que van poder recollir encara les primeres fotografies del 1860 va ser l’antic pont medieval sencer, amb la caserna de la guarnició al cap del pont. Molt poc després, una riuada se’n va endur els dos primer ulls, que van ser substituïts per un entramat metàl·lic que duraria molts anys, fins a l’esfondrament definitiu de l’antic pont i la construcció d’un de nou, després de la riuada de 1907.
Aquestes primeres fotografies permeten també tenir constància d’alguns edificis de Lleida que poc després van desaparèixer o van ser transformats. En el primer cas, trobem el campanar de l’església de Sant Joan, que encara sobresortia entre les cases de davant del pont, fins que el 1868 l’església va ser enderrocada. Del segon grup, el dels edificis transformats, cal destacar les dues façanes antigues del Palau de la Paeria, l’Hospital de Santa Maria, parcialment ocupat pels militars, o fins i tot l’església de Sant Llorenç, on allò que va canviar no va ser l’edifici religiós, sinó l’entorn de la plaça.
Però malgrat els canvis, la Lleida de la segona meitat del segle XIX encara va estar molt marcada per la continuïtat. L’arribada del tren i l’enderroc de les muralles van permetre planificar el creixement de la ciutat, que hom preveia generós. Així, es van elaborar els primers plans d’eixample per endreçar el creixement demogràfic i físic de Lleida que tant el tren com la coetània inauguració del canal d’Urgell permetien albirar. Però tot i les expectatives, la població no va créixer. Si l’any 1860 Lleida comptava amb 20.000 habitants, l’any 1900 la població gairebé no havia augmentat.
Amb tot, és cert que hi van haver canvis, alguns dels quals van ser capturats oportunament pels fotògrafs. A més de l’estació, el nou pont de ferro construït sobre el Segre per franquejar el pas del tren va ser una de les més admirades per la seva notòria modernitat. Mentrestant, però, la ciutat creixia poc. S’anava estenent tímidament en els passeigs arbrats que seguien el perímetre de la muralla (com ara els de les actuals rambles d’Aragó i de Ferran), i fins i tot, saltant el riu, en l’ambiciós projecte dels Camps Elisis. Noves construccions, com ara la Casa de Maternitat (actual biblioteca provincial) o l’Acadèmia Mariana es van aixecar també prop de l’espai que fins feia ben poc ocupaven les muralles.
Un altra transformació significativa d’aquells anys que va quedar reflectida en les fotografies va ser la reforma de la plaça de Sant Joan després de l’enderroc de l’església que la presidia. Una fotografia de 1871 permet veure el nou espai que la demolició havia deixat lliure, en una de les poques incursions que els fotògrafs van realitzar en aquells anys dins dels carrers de la ciutat. I és que, en efecte, en part seguint la tradició dels gravats de les ciutats, la perspectiva predominant en gairebé totes les primeres fotografies de Lleida va ser la visió externa, des de fora, com si els fotògrafs no gosessin a endinsar-se pels carrers de la ciutat.
Des d’aquesta mirada exterior alguns elements permanents prenien tota la seva força. En primer lloc, el riu Segre, amb un llit molt ample, només modificat en el breu tram de la Banqueta i que mantenia encara els usos tradicionals: des dels més domèstics, com ara l’abeuratge dels animals o la bugada de la roba, fins a la utilització amb vocació industrial que eren aquells rais de troncs que permetien baixar la fusta de la muntanya fins a les serradores de la ciutat.
Un segon aspecte d’aquesta visió exterior és la façana. La Lleida del segle XIX mantenia una uniforme façana encarada al riu. A inicis del segle XX començaria a ser modificada. Però són encara abundants les fotografies que recullen aquesta vista de la ciutat durant les darreres dècades del segle XIX, amb cases plenes d’obertures ocultes darrere de pudoroses persianes.
Per sobre d’aquesta allargassada filera de cases que seguia el curs del riu s’alçava, pelat i escarpat, el turó central de Lleida. Envoltat per una muralla amb glacis molt pronunciats i ben mantinguts, recordava el paper de plaça forta que la ciutat havia tingut fins tot just l’inici de la demolició de les muralles exteriors. Però aquests altres murs, començats al segle XVII i reforçats durant el XVIII, ja no desapareixerien. A l’interior, ben protegida, l’antiga Seu complia la seva forçada funció de caserna per a la guarnició.
Els militars encara van romandre diverses dècades instal·lats a l’interior d’aquells murs gòtics. El turó havia estat arrabassat a la ciutat, i la vella església, amb els finestrals tapiats, era del tot inaccessible. Però en el darrer quart del segle, la Seu Vella aniria recuperant el valor de símbol de la ciutat. Els autors de la Renaixença lleidatana, com ara Lluís Roca o Josep Pleyan, van dedicar les primeres monografies a la Seu. Els primers àlbums il·lustrats dels monuments lleidatans li van prestar també molta atenció. El turó i la Seu eren els mateixos, però començava a canviar la mirada amb què eren observats. No és estrany, doncs, que des de lluny, des de prop o, en algun cas des de l’interior, la Seu i el seu castell fossin els elements, simbòlics i reals, que més van reclamar l’atenció i més van representar aquests primers fotògrafs de la Lleida del segle XIX.
Charles Clifford
Fotògraf nascut al sud de Gal·les l’any 1819 i mort a Madrid el 1863. Les primeres notícies que es tenen de la seva arribada a la capital espanyola són de l’any 1850. Entre altres activitats fotogràfiques, Clifford va realitzar reportatges sobre les visites d’Isabel II a diferents ciutats espanyoles, durant les quals la reina va inaugurar diverses obres públiques. El 5 d’octubre de 1860, Isabel va viatjar fins a Lleida amb el primer ferrocarril que arribava a la ciutat. L’endemà, Clifford va fer quatre fotografies, les primeres que es coneixen de la ciutat. Dues són una panoràmica de Lleida, de les poques que va fer en aquest viatge, que va portar al fotògraf per diverses localitats de les Illes Balears, Catalunya i Aragó.
José Martínez Sánchez
Fotògraf nascut a la província de València l’any 1808 i mort el 1874. El 1865 es va associar amb el fotògraf i empresari Jean Laurent, motiu pel qual podem trobar fotografies signades per Martínez o bé per Laurent y Cía. Inicialment, es va dedicar a la fotografia d’estudi, però també destaca per les seves fotografies d’obres públiques espanyoles, que es comercialitzaven en forma d’àlbums. L’any 1865 va realitzar un viatge per diferents ciutats catalanes, durant el qual va captar dues perspectives diferents del pont del ferrocarril de Lleida.
Francis Fritch i Robert P. Napper
Les quatre fotografies incloses en aquest apartat han estat atribuïdes, repetidament, al fotògraf gal·lès Robert P. Napper. Tot i això, les imatges no coincideixen amb les dates conegudes de la visita de Napper a Espanya (1861-1864). La façana de l’edifici de la Paeria per la banda de Blondel, el pont sobre el riu Segre, reconstruït després d’una riuada, l’edifici de l’Acadèmia Mariana i que no es vegi el campanar de l’església romànica de Sant Joan obliguen a situar les fotografies entre els anys 1869 i 1871. Algunes de les imatges estan signades per Francis Frith & Co., empresa per a la qual Napper va treballar durant uns anys. Frith va ser un fotògraf i editor que va encarregar molts reportatges fotogràfics per diversos països a altres professionals. Les imatges d’edificis i elements característics de les zones visitades eren comercialitzades en forma d’àlbums.
Manuel Moliné i Rafael Albareda
Moliné i Albareda eren dos fotògrafs instal·lats a Barcelona i associats des de 1856 que també estaven units per una relació de parentiu: eren cunyats. El seu estudi fotogràfic va ser un dels més reconeguts de la capital catalana per la seva feina com a retratistes. Amb motiu de la visita del rei Amadeu I de Savoia a Lleida, el 23 de setembre de 1871, la Diputació Provincial els va encomanar unes fotografies dels espais més característics de la ciutat. En van seleccionar deu, amb les quals, acompanyades d’un text sobre Lleida, es va elaborar un àlbum com a present per al monarca en la seva visita.
Josep Manetes Gigó
Fotògraf nascut a Lleida, fill d’una lleidatana i un balaguerí. Hi ha notícies dels seus treballs des de l’any 1877, quan treballava a l’estudi que va tenir primer al carrer Cavallers i després a la plaça Paeria. L’any 1910 es va traslladar a Barcelona, on va obrir un nou estudi fotogràfic i una botiga. Sense tancar aquests locals, una mica més tard va obrir un altre negoci a Sant Feliu de Guíxols, associat amb un fotògraf local.
Manetes va ser bàsicament fotògraf retratista, però també és l’autor de la col·lecció de fotografies que il·lustren l’Album històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa província, obra de Josep Pleyan de Porta i de Frederic Renyé Viladot, publicat el 1880. Onze fotografies del llibre corresponen a la ciutat de Lleida i són les primeres imatges que se’n coneixen realitzades per un fotògraf local. |
