ÒPERA OBERTA / El Liceu a la UdL /
OTELLO | Giuseppe Verdi

Otello (1887) és una esplèndida òpera de maduresa de Giuseppe Verdi –composta quan el músic tenia més de setanta anys– que marca un moment de plenitud, síntesi de la seva llarga carrera i alhora punt de partida d’un nou horitzó, que culmina en Falstaff (1893). La tragèdia de Shakespeare ens parla del valent condottiere de pell fosca al servei de Venècia que governa l’illade Xipre, que estima amb passió la dolça Desdèmona, però que se sent insegur i gairebé indigne de la sevabellesa i refinament i que, així, esdevé víctima fàcil de l’enveja maligna de l’oficial Iago. Aquesta tragèdia es converteix, en contacte amb la sensibilitat romàntica, en un drama psicològic tèrbol i inquietant, en què l’acció és el resultat de passions devastadores. El desenllaç manté, naturalment, l’assassinat de Desdèmona, a mans del protagonista encegat per la gelosia, i el seu suïcidi en comprendre el terrible error que ha comès.

La preocupació constant de Verdi per fer pujar a l’escena lírica les obres de Shakespeare, que havia tingut el primer fruit visible en Macbeth (1847) i que no havia abandonat tot al llarg del temps, trobà en el llibretista i també compositor Arrigo Boito un aliat excel·lent. Text

i música, a més de potenciar amb força i energia els trets principals dels dos protagonistes –el turmentós carácter i la força guerrera d’Otello, la dolcesa i sensualitat amorosa de Desdemona–, donen al personatge de Jago una maldat filosòfica més destacada que en la tragèdia original, que el converteix en emblema d’un geni del mal, indiferent als valors morals, d’un nihilisme inaudit («La Morte è il Nulla. È vecchia fola il Ciel»).

Des del punt de vista musical, Verdi prescindeix per primera vegada en la seva obra de l’estructura tancada en àries, duos i concertants separats per recitatius i basteix un continu en què els recitatius tenen un gran relleu i sovint una força dramàtica i lírica sense precedents, acompanyats d’una orquestració més rica des del punt de vista instrumental que en la seva obra anterior.



Òpera en quatre actes. Llibret d’Antonio Ghislanzoni.

Estrena a l’Òpera de El Caire el 24 de desembre de 1871. Estrenada a Barcelona el 16 d’abril de 1876 al Teatre Principal. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 25 de febrer de 1877

DIRECCIÓ MUSICAL
Miguel Ángel Gómez Martínez

DIRECCIÓ D’ESCENA
José Antonio Gutiérrez

ESCENOGRAFIA
Josep Mestres Cabanes,
restaurada i adaptada per Jordi Castells

VESTUARI
Franca Squarciapino

IL·LUMINACIÓ
Albert Faura

 

[ + INFORMACIÓ ]

ÒPERA OBERTA / El Liceu a la UdL /
AIDA | Giuseppe Verdi

Aida (1871), obra de maduresa de Giuseppe Verdi, situada al món dels grans faraons a l’antic Egipte –escrita per encàrrec del kediv d’aquest país i estrenada al Caire–, és probablement l’òpera més popular de la lírica italiana. La cèlebre rebuda triomfal dels guerrers al so de les trompetes del segon acte, «Gloria all’Egitto», o la conegudíssima ària de tenor «Celeste Aida, forma divina» del primer acte són referents inequívocs, per a bé i per a mal, del món l’òpera.




Drama musical en tres actes. Llibret del compositor, basat en una llegenda medieval bretona segons la versió de Gottfried von Strassburg (segle XIII)

Estrena al Teatre de la Cort de Munic el 10 de juny de 1865. Estrena al Gran Teatre del Liceu el 8 de novembre de 1899

DIRECCIÓ MUSICAL
Bertrand de Billy

DIRECCIÓ D’ESCENA
Alfred Kirchner

ESCENOGRAFIA VESTUARI
Annette Murschetz

VESTUARI
Ann Poppel

IL·LUMINACIÓ
Jean Kalman

PRODUCCIÓ
De Nederlandse Opera (Amsterdam)

[ + INFORMACIÓ ]