La modernitat fílmica es va manifestar, des de les acaballes dels cinquanta, en els moviments que coneixem amb el nom de “nous cinemes”. Tots aquests pretenien regenerar l’expressió i les temàtiques d’un cinema que consideraven caduc. Els més influents foren el francès (amb la mítica Nouvelle vague), i l’anglès, que s’aglutinà sota una etiqueta manllevada del títol d’un cicle on es projectaren alguns dels seus curts fundacionals: Free Cinema. Una brillant generació d’escriptors, dramaturgs, actors i crítics de cinema que escrivien a Sequence i Sigth & Sound i que compartien joventut i vehemència crítica (se’ls va conèixer com els angry young men: els joves enfurismats) compartiren també l’experiència de l’escriptura, la producció i la direcció fílmica contra els cànons d’un cinema burgès i allunyat de la realitat. Hereus de l’escola documentalista anglesa, el seu gran compromís polític els menà cap a les temàtiques socials i el retrat de la classe obrera i dels joves inconformistes en confl icte amb el món dels adults. Tony Richardson, Karel Reisz, Lindsay Anderson i Jack Clayton foren els autors destacats; i es pot considerar a John Schlesinger i Richard Lester com a membres perifèrics del grup. I és que la influència coetània i posterior del Free Cinema ha estat enorme i es pot rastrejar en creadors actuals com Ken Loach o Stephen Frears.

Homenatgem, en el seu centenari, un cineasta oblidat, captiu del seu propi temps, atrapat entre la generació de cineastes alemanys del silent, de la que fou digne hereu, i la posterior del Nou cinema alemany, de la que fou precursor en alguns aspectes temàtics. Helmut Käutner representa la generació perduda que va produir gran part de la seva obra sota el règim nazi, tot i que va ser dels pocs que aconseguiren no supeditar els temes a la ideologia oficial amb films molt personals, malgrat les topades amb la censura. Aquesta coherència ètica afl orà un cop acabada la guerra, quan no va defugir la revisió de l’ignominiós passat immediat o la reflexió sobre la llarga postguerra. Més enllà del referent contextual que transpira el seu cinema, la delicada perspectiva humanista del seu sòlid classicisme fa que esdevingui intemporal i vigent.

Avatars imponderables impediren que el proppassat mes de març projectéssim, com havíem anunciat, l’òpera magna de Nicholas Ray: Johnny Guitar (1954). Malgrat haver estat substituïda per un altre notable western, tot i que menor, com ara The True Story of Jesse James (1957), considerem inexcusable recuperar aquell títol fora de cicle per la seva modernitat temàtica i formal; trencador de codis, on el film de l’oest es transforma en melodrama, el pes de l’acció recau en els personatges femenins o el color adquireix una potent càrrega psicològica. Un tribut pendent i ineludible.

Totes les sessions tindran lloc a les 22.00 hores al Centre Social i Cultural Lleida de l'Obra Social "la Caixa" (Blondel 3, Tel. 973 27 07 88).